Ara fa ja uns dies, en una de les darreres classes d’aquest semestre, vàrem comentar la necessitat que totes i tots tenim de prendre distància de les coses i de veure la realitat des d’una altra perspectiva, com si fossim forasters vinguts d’una terra llunyana: veure les coses que nosaltres considerem “normals” com si no ho fossin i just el contrari, sentir com habituals aquelles coses que realment són ben estranyes per a nosaltres. I si aquest exercici és recomanable per a qualsevol persona, esdevé indefugible per a totes i tots aquells que volem fer un treball educatiu amb l’altre!
Aquests comentaris van fer-me venir al cap algunes lectures que, des de la ficció literària, poden constituir un exercici excel·lent de distanciament i de gimnàstica mental, al mateix temps que són obres divertides de llegir. Estic pensant en els llibres Sin noticias de Gurb i Paraules d’Opoton el Vell d’Eduardo Mendoza i Avel·lí Artís-Gener respectivament.
En el primer, un extraterrestre es perd al nostre planeta i mentre no venen a buscar-lo fa tot un seguit de consideracions i reflexions sobre com vivim els terricoles. En el segón, el jove Opoton, un indi asteca, surt a encalçar el sol i fa cap a la Peninsula Ibèrica, llavors visita diferents contrades peninsulars i ofereix una visió dels cristians des de la seva mirada particular. Després, al tornar, els segueixen i així és com “descobrim” Amèrica!
També vaig comentar un tercer llibre: Un antropólogo en Marte d’Oliver Sacks, en el qual aquest conegut antropòleg es refereix a casos extraordinaris de conciutadans nostres.
I, llavors, un cop fets aquests comentaris, una estudiant va recomanar-nos un altre llibre, escrit per un cabdill polinesi en el què es retrata la societat europea de primers de segle XX: Els papalagi: els homes blancs de Tuiavii de Tiavea.
Gran recomanació i llibre excel·lent que no podem deixar de recomanar! Per tal de fer boca, deixeu-me transcriure uns paragrafs de la contraportada:
«Tuiavii va viatjar a Europa a principis del nostre segle i hi va descobrir un món incomprensible, que no tenia res a veure amb la vida senzilla i despreocupada dels illencs de Samoa.
Els illencs no coneixien –ni necessitaven- els diners (“el metall rodó”), ni els grans edificis (“coves de pedra”), ni cinemes (“locals de pseudovida”), ni diaris (“els molts papers”). Tuiavii mai no va entendre per què “els papalagi” (que significa “els homes blancs”) sempre tenen pressa; o per què mai no gaudeixen del que fan, tot pensant en el que faran després; o per què, de tantes coses com tenen, no poden gaudir-ne de cap.
Anys després de la seva visita a Europa, Tuiavii, cabdill del poble de Tiavea, va escriure aquests discursos per convèncer el seu poble que no es deixés arrossegar per les falses comoditats de la civilització occidental.
… Potser era la primera vegada que s’invertien els papers de l’antropologia: aquí l’home blanc és l’objecte d’estudi, i l’antropòleg és un home d’una altra cultura. Tot això fa que aquesta obra, a més de forá divertida, sigui un document inestimable.»
Per cert, i pel que fa al llibre dels papalagi, cal destacar també les il·lustracions de Joost Swarte, que faran el goig de més d’un tintinaire.
Sorry, però el meu altre jo acadèmic no em deixa tancar aquesta reflexió sense citar les obres comentades. Probablement, dèries de professor!
ARTIS-GENER, Avel·lí (1979): Paraules d’Opoton el Vell. Barcelona: Edicions 62.
MENDOZA, Eduardo (2002): Sin noticias de Gurb. Barcelona: Seix Barral.
SACKS, Oliver (2002): Un antropólogo en Marte. Barcelona: Anagrama. 2a. ed.
TUIAVII DE TIAVEA (2000): Els papalagi: els homes blancs. Barcelona: Integral.
Finalment, sols em resta agraïr l’aportació generosa de la coneguda i saludada Lara Papalagitutambé.
→INICI
El meu nom és Miquel Gómez Serra, vaig nèixer a la ciutat de Lleida l’any 1959 (d’aquests origens ponentins ve el nom del bloc), però des de molt jove que visc a Barcelona. Sóc professor universitari, especialista en pedagogia social, i les meves principals dèries tenen a veure amb la lectura, la música, els viatges, les excursions i intentar viure el millor possible (per la qual cosa cal deixar que els altres també visquin el millor possible).
Sembla mentida! Però en segona volta vàrem guanyar les votacions.
