Aquesta tarda, una companya de la Facultat m’ha fet arribar un relat en primera persona d’una professora associada de la UCM, però que també podria ser de la UB o de qualsevol altra universitat pública.
El relat descriu la construcció d’un l’itinerari marcat per la precarietat que envolta la institució universitària i no deixa indiferent, perquè totes i tots coneixem companyes i companys que han passat i que estan en aquesta mateixa situació.
Tal com deia la persona que reenviava l’escrit: “no acostumo a enviar mails a llistes, ni a gent que no conec personalment, però aquest cop m’ha semblat oportú. Us passo una carta de comiat que ha escrit als seus i seves alumnes una companya associada de Madrid a la que després d’anys de dedicació, tenir tesi i estar acreditada, no se li ha renovat el contracte.
Aquesta companya, potser alguns i algunes la coneixeu, la Cristina Vega, ha investigat i publicat molt sobre precarietat laboral. Us reenvio la seva carta perquè no parla només d’ella, sinó de l’amor per l’educació i del sentit o falta de sentit de la universitat.”
El missatge de la Cristina Vega, professora associada de la UCM, comença així: “amigas, amigos,
Como sabeis me voy, me largan de la universidad, y gracias a este y otros excelentes motivos me lanzo con gusto, mucho gusto, a la migración transatlántica, aún con dos posibles destinos. Aquí os mando la carta de despedida que he enviado a los estudiantes (“Precariamente vuestra. Carta de una despedida en fuga de la universidad). Podeis difundirla si gustais.”
A continuació teniu el text sencer de ”Precariamente vuestra. Carta de una despedida en fuga de la universidad” en format pdf
Etiquetes: Crisi, Universitat
