Archive for the ‘Educació social’ Category

Miquel. 15 años en la calle

Març 2, 2015

Avui, al rellegir el còmic de’n Miquel Fuster per tal de preparar-me unes classes, m’he adonat que aquest dibuixant i pintor té un bloc personal i no he pogut resistir-me d’enllaçar-lo.

Com ell mateix escriu en la presentación del seu bloc: “Me llamo Miquel Fuster. Soy profesional del cómic y pintor y he pasado 15 años de mi vida en la calle. Quiero volver a ganarme la vida pintando y espero que este blog me ayude a ello.”

http://miquelfuster.com

Anuncis

Juega, baila, vive, haz lo que te apasiona

Octubre 23, 2013

“Maravilloso video realizado por JAF Producciones que nos invita a cuestionarnos sobre todo aquello que sí da sentido a nuestra vida y que nos genera pasión por vivir. Un impactante dialogo entre un padre domesticado por el sistema y su tierna hija, una niña con su inocencia y naturalidad a flor de piel al igual que el niño interior de cada uno de nosotros. Protagonizado por Malena Anguiano Sorge y José M. Anguiano Fernández. Escrito y producido por JAF Producciones.”

Els nous pobres

Març 8, 2012

A vegades, el trobar-se al llit i malalt, té coses positives. No sols et permet descansar uns dies dels quefers diaris, sinó que també et permet fer algunes altres, poques, coses que normalment no fas.

Una d’aquestes coses és escoltar la ràdio en horaris no habituals. I una cosa condueix a una altra. Tot escoltant un programa matinal, vaig tenir accés a una entrevista a un noi que ha publicat un bloc excel·lent sobre les situacions de pobresa que genera l’actual crisis econòmica: Els nous pobres

Com ells diuen en la presentació del bloc: “Aquesta plataforma, el blog dels Nous Pobres, neix amb la intenció de visibilitzar la pobresa, una condició que cada cop afecta a més persones i, en especial, als integrants de la ‘Generació Perduda’, que inclou aquells que vam néixer a partir de mitjan dels anys 80 i que hores d’ara veiem com els nostres projectes de vida no poden evolucionar ni en l’àmbit laboral ni en el personal i, en molts casos, vivim gràcies a la caritat dels nostres pares.

No volem ser una estadística, volem posar-li rostre, noms i cognoms a la injustícia social que estem vivint mentre els nostres representants públics es reparteixen sous vergonyosos, favors, subvencions i tota mena de privilegis.

És per això que animem a totes aquelles persones que vulguin explicar la seva història a fer-ho sense complexes ni vergonyes, amb l’orgull i la cara ben alta. Explicant el nostre dia a dia, els nostres sentiments i frustracions, tot allò que ens van prometre i el parany en el qual hem caigut. Aquest blog potser no canviarà la situació però, com a mínim, farà que quedi documentada.

Considerant que, sigui intencionadament o per negligència, la classe política és responsable directa de la nostra situació, des d’aquesta plataforma cada mes recopilarem totes les històries rebudes i les enviarem a mitjans de  comunicació i partits polítics de Catalunya per tal que tinguin constància del que passa fora dels seus despatxos, si és que en volen prendre nota.

No ens fa vergonya explicar que som pobres, perquè aquesta condició, més que definir-nos a nosaltres, els defineix a ells.”

El circo de la mariposa i Steve Jobs

Octubre 6, 2011

D’aquí uns dies he de participar en el fòrum de FEDAIA i això m’ha donat l’oportunitat de conèixer un curtmetratge que no havia vist i que ha fet furor a diversos festivals internacionals (i també a Youtube).

Es tracta del magnífic El circo de la mariposa del director Joshua Weigel. Us recomano la seva visualització, tant pel que fa a la mirada pedagògica, com a mirades més personals i humanes, ja que és un cant a les capacitats de superació i de canvi dels éssers humans.

El circo de la mariposa (VOSE, 1a part)

El circo de la mariposa (VOSE, 2a part)

No vull tancar aquesta entrada sense fer referència a un altre petit curt que he trobat per atzar (o potser per sincronicitat?). Després de veure El circo de la mariposa he volgut continuar esbrinant més coses sobre el director (joshua Weigel) i l’actor Nick Vujicic (en Will en la història del circ). Això m’ha portat a un enllaç de youtube que deia  “para todos aquellos que dicen no puedo…”.

La sorpresa ha estat molt agradable, un petit curt d’animació amb missatge optimista i positiu que també paga la pena de veure.

Para todos aquellos que dicen no puedo

I una altra sincronicitat (o qüestió d’atzar?): a l’inici, el curt d’animació reprodueix un text de Pablo Coelho que diu: “Quan algú evoluciona, també fa evolucionar tot el que l’envolta…  quan algú intenta ser millor del que és, tot el que l’envolta es torna millor”. Llavors he pensat que aquesta frase, i tota la filosofia que porta implícita, em permetien fer un petit, però molt sentit, homenatge a un gran home que ahir ens va deixar després d’haver lluitat molts anys contra un cancer, l’Steve Jobs, fundador de la companyia Apple, i una persona per qui sentia una profunda admiració.

Steve Jobs (1955-2011)

Va per tu, Steve, quan algú evoluciona, també fa evolucionar tot el que l’envolta…

Jobs portava anys prop de la mort i, com diuen els budistes, això et fa canviar la percepció i el sentit de la vida.  L’any 2005 va pronunciar la lliço inaugural del curs acadèmic de la Universitat d’Stanford i, referint-se al sentit limitat de les nostres vides, va dir:

“No one wants to die. Even people who want to go to heaven don’t want to die to get there. And yet death is the destination we all share. No one has ever escaped it. And that is as it should be, because Death is very likely the single best invention of Life. It is Life’s change agent. It clears out the old to make way for the new. Right now the new is you, but someday not too long from now, you will gradually become the old and be cleared away. Sorry to be so dramatic, but it is quite true.

Your time is limited, so don’t waste it living someone else’s life. Don’t be trapped by dogma — which is living with the results of other people’s thinking. Don’t let the noise of others’ opinions drown out your own inner voice. And most important, have the courage to follow your heart and intuition. They somehow already know what you truly want to become. Everything else is secondary.” (http://www.observer.com/2011/10/steve-jobs-apple-founder-dies-at-56/)

Playing For Change

Abril 14, 2011

A vegades trobem petites peces d’art que ens ajuden a tornar a confiar en la vida, el món i la humanitat. Aquest és el cas de la versió que uns músics de carrer fan de l’Stand By Me de B. B. King.

Aquesta versió musical, i el projecte de  Playing For Change que hi ha al darrera, m’han colpit pel que fa a la utilitat social i cultural de les tecnologies, ja que és una mostra i un exemple de com iniciatives i productes de petit format, però creatius i, sobretot, ben fets, poden tenir un abast global i d’un gran impacte (fixeu-vos, sino, en el nombre de visionats que té aquest video musical).

Veure Grandpa Elliot, Roger Ridley o Clarence Bekker, entre altres músics de carrer d’arreu del món, alguns d’ells joves, però d’altres ja vells, fent aquesta magnífica interpretació de la peça de B. B. King m’ha fet recordar unes paraules del personatge principal d’Opinions d’un Pallasso de’n Heinrich Böll. Aquest, pallasso professional i de prestigi artístic reconegut, afirmava:

«Ja fa temps que no en parlo, de diners o d’art.  Així que els dos termes entren en moviment reflexiu, la qüestió no és mai justa: l’art és massa mal pagat o bé massa ben pagat. Una vegada vaig veure en un circ ambulant anglès un pallasso, que tècnicament valia tal vegada vint cops més que jo, i artísticament potser deu cops. Es treia un jornal d’uns deu marcs cada vespre, es deia James Ellis, estava al final dels quaranta anys, i quan el vaig invitar a un sopar de truita amb pernil, amanida i pastís de poma li vingueren ganes de vomitar: feia deu anys que no menjava tant d’una sola vegada. Des de que vaig conèixer en James no parlo de diners i tampoc sobre art.»

Sens dubte, veure aquests músics i la qualitat de les seves interpretacions, fan que em pregunti què és l’art i qui són els artistes en aquests inicis de segle XXI?

Em sembla que molts dels materials de  Playing For Change  ens fan veure amb uns altres ulls alguns dels músics que sovint trobem pels nostres carrers i per les nostres places. Per exemple, qui de nosaltres no s’ha aturat alguna vegada per escoltar aquell cantant d’opera que hi ha prop de la catedral de Barcelona i que, fins i tot, té un grup de gent gran que el segueix amb fidelitat i que li fan el cors! Què potser aquesta gent gran no estima tant o més l’opera que alguns dels socis del Liceu?

A partir de l’enllaç d’aquesta versió excel·lent de  l’Stand By Me us recomano navegar per altres videos musicals d’aquesta Fundació, per exemple, la versió que fan de l’ Imagine de John Lennon paga la pena de veure.

Espero que us agradi tant com a nosaltres ens ha agradat.

Dues excel·lents propostes cinematogràfiques

Setembre 28, 2010

Aquests darrers dies s’ha parlat, i molt, de dues pel·lícules catalanes que  s’han presentat al Festival de cinema de Donostia i que, per la seva temàtica, es relacionen amb temàtiques del nostre camp professional Ens estem referint a Elisa K dirigida per Jordi Cadena i Judith Colell (2010), i a Bicicleta, cullera, poma dirigida per Carles Bosch (2010).

Elisa K parteix del llibre Elisa Kiseljak de Lolita Bosch (2005) i té a veure amb l’impacte que una violació durant la infància té anys més tard en la vida de la jove que la va patir. Com podem llegir al web catalanfilmsdb:

“A l’Elisa, que farà onze anys a l’estiu, li agrada el seu nou vestit blanc amb llaços blaus.

Però falta molt poc per a que tot deixi de tenir importància. L’amic del pare l’ha fet plorar i després li ha dit: ”Si deixes de plorar, et regalaré una polsera de plata”.

Ningú s’adona del que ha passat. L’Elisa està una mica estranya i prou. Fins que passen catorze anys, quatre mesos i alguns dies i truca a la seva mare per demanar-li, espantada: ”Ajuda’m, acabo de recordar una cosa horrible”.

Pel que fa a la segona pel·lícula, Bicicleta, cullera, poma es tracta d’una aproximació a la convivència de Pasqual Maragall amb l’Alzheimer i de la seva lluita davant la malaltia: “A la tardor de 2007, a Pasqual Maragall se li diagnostica Alzheimer. Superat el cop inicial, ell i la seva familia inicien una croada contra la malaltia, i des del primer pas, aquesta pel·lícula es converteix en testimoni d’excepció. Amb intel.ligència, sinceritat i bon humor, Maragall es deixa retratar juntament amb la seva familia i els metges per deixar constància del dia a dia de la seva lluita personal. Dos anys de seguiment a un pacient excepcional disposat a que els científics trobin la cura abans que la xifra de 26 milions de malalts de tot el món es multipliqui per 10. Una pel·lícula dura però optimista malgrat tot.”.

Sens dubte, dues interessants propostes que no podem deixar d’aconsellar.

Per cert, si us interessa les situacions que tenen a veure amb la vellesa i l’Alzheimer us he de recomanar un còmic excel·lent de Paco Roca: Arrugas. Aquest còmic ha estat publicat per l’editorial Astiberri l’any 2005 i com podem llegir a la web de Paco Roca:

Portada del còmic Arrugas

“Dicen que cuando te miras en el espejo y empiezas a parecerte a tu padre es que ya te estás haciendo mayor. Mi reflejo empieza a parecerse a mi padre y mi padre se parece ya a la imagen que recuerdo de mi abuelo.

Inevitablemente, los padres de mis amigos también sufren esta transformación. Emilio, el padre de Diego, sufre Alzheimer. Con risa amarga mi amigo me cuenta las idas de cabeza de su padre. Divertidas todas si no fuesen la inevitable decadencia final de una persona que siempre me infundió respeto.

Quizá por estas razones, y porque mi madre que siempre ha sido muy presumida se acaba de comprar muy avergonzada su primer bastón para poder andar, decidí hacer una historia sobre ancianos. Comencé a recopilar las anécdotas de los padres y familiares ancianos de mis amigos. Como la historia de la tía de Salva, que nunca va sola a ningún sitio porque teme ser abducida por los marcianos. O Julia, la madre de Ismael y Hugo, que siempre se guardaba las cosas más absurdas para dárselas cuando iban a verla a la residencia”

Us recomano la seva lectura!

Precious

febrer 8, 2010

Avui he vist una excel·lent pel·lícula: Precious de Lee Daniels (2009) i basada en el llibre Push de Saphire.

Feia temps que no trobava una obra cinematogràfica que em permetés abordar una diversitat tan gran de temes relacionats amb l’univers de l’educació social i, a més, fer-ho d’una manera tan acertada i suggerent.

Precious ens permet parlar de les infàncies dificils, en les què hi pot haver maltractaments i abusos sexuals per part dels mateixos progenitors, de la reproducció dels patrons familiars insans, de la pobresa i de l’exclusió social…. però també ens permet parlar de les capacitats del subjecte i de la seva resiliència, de com trencar les dinàmiques reproductives….

També ens facilita abordar el tema dels vincles, de les pràctiques professionals dolentes, però també de les bones, del compromís ètic dels professionals (sigui aquest mestre, educador o treballador social), de l’educació com a palanca de canvi personal….

(He de dir que en aquest moment estic escrivint sense haver meditat gaire sobre totes les possibilitats que ens ofereix Precious, però tenia la necessitat de fer-ho.)

Pel que fa a un dels temes específics que es tracten, el dels embarassos adolescents, Precious ofereix una visió complementària, alternativa i radicalment diferent a la que ofereix la també excel·lent Juno (Jason Reitman, 2007)). Possiblement aquestes dues pel·lícules constitueixen dues mirades oposades, al mateix temps que complementàries, d’aquesta realitat. Tot i que Precious va més enllà i planteja molts altres temes i ho fa des d’una visió gens amable ni complaent amb la societat occidental contemporània (especialment la nordamericana).

Ah, i pels que sou o viviu a la ciutat de Barcelona, als cinemes Verdi teniu la possibilitat de veure-la en versió VOSC (versió original subtitulada en català). Una iniciativa que cal aplaudir amb ganes i amb força, especialment aquests dies en els què alguns empresaris de les sales de cinema catalanes han mostrat la seva vessant més fosca i el seu poc o inexistent compromís amb el país i la llengua. Com altres vegades i pel que fa a altres temes, els Verdi donen exemple!

Cinema i educació social

febrer 18, 2009

Ja fa anys que utilitzo el cinema en la meva activitat docent universitària a la Universitat de Barcelona, tant en els ensenyaments de Pedagogia com d’Educació social, especialment pel que fa a assignatures obligatòries com Pedagogia social i Sociologia de l’educació o optatives com Serveis socials i polítiques d’integració social.

No cal dir que el cinema pot utilitzar-se en moltes, per no dir en totes les assignatures d’aquests ensenyaments; però aquestes són les què jo he impartit els darrers cursos i en les què, per tant, tinc una certa experiència en l’ús del cinema. En concret, els darrers anys he utilitzat principalment les pel·lícules següents:

American History X (Toni Kaye, 1998)
Barrio (Fernando León de Aranoa, 1998)
El Bola (Achero Mañas, 2000)
El indomable Will Hunting (Gus Van Sant, 1997)
Estación Central de Brasil (Walter Salles, 1998)
Hoy empieza todo (Bertrand Tavernier, 1998)
Juno (Jason Reitman, 2007)
Ladybird, Ladybird (Ken Loach, 2002)
Once Were Warriors (Lee Tamahori, 1994)
Qui t’estima Babel? (I. P. Ferré, 1987)
Secretos y mentiras (Mike Leigh, 1996)
Sleepers (Barry Levinson, 1996)
Sweet Sixteen (Ken Loach, 2002)
Trainspotting (Danny Boyle, 1996)

Hi ha d’altres pel·lícules que no he utilitzat, però que trobo força interessants i amb moltes possibilitats educatives, formatives i didàctiques. Entre aquestes, destacaria:

Celebración (Thomas Vinterberg, 1998)
Ciudad de Dios (Fernando Meirelles, 2002)
Elling (Petter Naes, 2001)
Familia (Fernando León De Aranoa, 1996)
Fuerte Apache (Mateu Adrover, 2007)
Full Monty (Peter Cataneo, 1997)
La ciudad está tranquila (Robert Guédiguian, 2000)
La Clase (Laurent Cantet, 2008)
Las invasiones bárbaras (Denys Arcand, 2003)
Las normas de la casa de la sidra (Lasse Halström, 1999)
Lejos de ella (Sarah Polley, 2007)
Los chicos del coro (Christophe Barratier, 2004)
Planta 4a. (Antonio Mercero, 2003)
Quiero ser como Beckham (Gurinder Chadha, 2002)
Second Best (Chris Menges, 1994)
Slumdog Millionaire (Danny Boyle, 2008)
Tanguy, ¿Qué hacemos con el niño? (Étienne Chatiliez, 2001)
Te doy mis ojos (Icíar Bollaín, 2003

Finalment, si esteu interessats de forma especial en aquest tema, el cinema i l’educació social, podeu visitar EduCinema, un altre bloc que gestiono i que tracta especificament d’aquesta temàtica.

A més de les entrades habituals en tot bloc, en les què comentem aspectes d’actualitat i pel·lícules que hem vist, a EduCinema trobareu una presentació on explicarem breument els fonaments de les relacions entre cinema i educació social, una relació de publicacions i projectes d’innovació i millora docents que he fet al llarg dels darrers anys, una relació de títols de pel·lícules que tenen especial interés, alguns portals d’Internet sobre cinema i educació (social) i una breu bibliografia sobre aquesta temàtica.

→INICI

INNED1: Literatura i educació social

febrer 16, 2009

El passat mes de gener va tenir lloc a Barcelona el 1r Simposi d’Innovació Educativa (INNED1): Ús educatiu de materials i recursos no dissenyats per educar.

En aquest simposi vaig presentar una comunicació sobre “L’ús de la literatura en la formació inicial de les educadores i educadors socials” en la què exposava una experiència docent de l’ús de la literatura en la formació inicial de les educadores i educadors socials que potencia la utilització de la lectura d’obres literàries com a suport per al desenvolupament dels conceptes i continguts específics d’una assignatura.

Editar pdf de la comunicació

Així, en primer lloc, situavem l’experiència en el context actual de la societat de la informació, comentavem el fort impacte que en ella tenen els mitjans audiovisuals i destacavem la necessitat de rescatar béns tradicionals de fort valor cultural i formatiu com és el cas de la literatura; és a dir, feiem una breu referència a la dialèctica actualment existent entre paraula i imatge. També desenvolupavem els tres objectius principals que perseguim: afavorir el gust i el plaer per la lectura, desenvolupar conceptes i continguts disciplinars específics mitjançant la lectura d’obres de ficció, i fomentar que les educadores i educadors socials prenguin consciència del valor de la literatura com a instrument didàctic i formatiu (tant en la seva formació inicial i contínua com en el desenvolupament de la seva futura activitat professional).

En segon lloc, explicavem l’experiència concreta de l’ús de la literatura en l’assignatura Serveis socials i polítiques d’integració social que té caràcter optatiu en el pla d’estudis d’Educació social.

Finalment, valoravem els principals punts crítics i positius que hem detectat al llarg dels tretze cursos acadèmics en els quals portem desenvolupant aquesta experiència docent.

→INICI

Hello world! Hola món!

Octubre 20, 2008

Otras lenguas / Other languages / Autres langues:

Esp / Eng / Fr

Foto MiquelEl meu nom és Miquel Gómez Serra, vaig nèixer a la ciutat de Lleida l’any 1959 (d’aquests origens ponentins ve el nom del bloc), però des de molt jove que visc a Barcelona. Sóc professor universitari, especialista en pedagogia social, i les meves principals dèries tenen a veure amb la lectura, la música, els viatges, les excursions i intentar viure el millor possible (per la qual cosa cal deixar que els altres també visquin el millor possible).

Amb el bloc pretenc obrir una petita finestra al món exterior, tot i que ja sé que el fet idiomàtic em limitarà, però és la meva llengua, què hi fàrem. De totes maneres, he decidit aprofitar alguns dels avantatges de les tecnologies digitals i he afegit enllaços amb el traductor automàtic de Google, de manera que serà possible accedir a versions en altres llengues del bloc. És cert que les traduccions no són del tot correctes, però són automàtiques i immediates i, a més, faciliten la lectura del text a persones d’altres dominis lingüístics.

També vull compartir algunes coses i expressar algunes opinions. Així com publicar un bloc especialitzat en temes de cinema i educació social que porta per nom: Educinema. Bloc sobre cinema i educació social.