Archive for the ‘Pedagogia social’ Category

Coronavirus 4: Els invisibles

Abril 1, 2020

Perdoneu l’encarcarament, però és una gravació institucional feta a casa estant, i, a més, és el primer cop que ho feia  : )  També he de dir que han passat alguns dies des de que vaig gravar-ho fins a la seva edició (i aquests dies les coses canvien molt ràpidament).

 

Coronavirus 3: Reflexions al voltant del confinament

Març 26, 2020

Sovint parlem de la incertesa, de la vulnerabilitat, de l’adaptació al canvi, de la fragilitat. I, com acadèmics, ho fem des de la perspectiva teòrica i, sovint, aplicant-la als altres. Aquest moment excepcional que ens toca viure ens fa prendre consciència en primera persona del que impliquen aquests conceptes en la vida de les persones i de com poden afectar també les nostres vides. Possiblement, a partir d’ara, quan ho tornem a exposar, ho farem de forma diferent amb un aprenentatge significatiu.

El professorat hem de prendre consciència de l’excepcionalitat del moment i de com aquest moment afecta els estudiants, al igual que ens afecta a nosaltres. Sentit comú, amics, i proporcionalitat, no pretenguem fer com si no passes res i mantenir tot allò que hauríem fet en condicions normals. No, les condicions han canviat i poden canviar més encara. Per tant, ens cal saber flexibilitzar els nostres requeriments i exigències a la situació excepcional que vivim.

És un moment en el què cal tenir cura d’un mateix i tenir cura de les persones que ens envolten, especialment de les que ens són més properes.  Des de l’educació social, com des d’altres camps, sempre hem defensat la importància de tenir cura de qui té cura dels altres i aquest principi pren ara especial significació.

També és un moment de reaprendre a escoltar-nos a nosaltres mateixos i de mirar-nos endins, pas necessari si volem escoltar als altres. I en la nostra professió, saber-ho fer és bàsic.

És un moment també de valorar les petites coses, els petits detalls. De lectura, d’escoltar música, de conversar telemàticament amb amics i familiars. De sentir-nos propers i de saber-los-hi transmetre. Aquest confinament ens ha de permetre valorar els petits detalls i les petites coses de la vida quotidiana: aquella música que ens agrada, la planta que tenim a l’ampit de la finestra i que comença a treure flors, l’olor del cafè acabat de fer, la llum que ens entra a l’habitació a primera hora del dia…

I la reflexió anterior em porta a pensar en conceptes que sovint treballem amb els estudiants. Estic pensat en la diversitat de com cadascú viu el seu propi confinament. A casa són dies de reflexió, de calma, de revisió de valors… però tinc amics i familiars amb criatures petites o amb pares ja grans i vulnerables, amics del món sanitari o que tenen familiars directes que hi treballen. Per no parlar dels qui ja teniu alguna persona propera malalta.

Quan aquesta pandèmia passi caldria replantejar-nos la nostra forma de viure i els valors de la nostra societat, les prioritats del sistema sociopolític en el què vivim. Tinc dubtes que això passi, però si fos així de segur que Llavors la solidaritat, la sostenibilitat, l’emergència climàtica, el valor dels serveis públics, la rellevància de la inversió en despesa social serveis fonamentals públics d’un estat del benestar,  l’equitat o la justícia social haurien de prendre sentit i força. I aquests valors estan lligats a l’ADN de l’educació social i de les altres professions del camp social i educatiu.

Cuideu-vos i tingueu cura de les persones que us envolten. I si sou dels que podem quedar-nos a casa, fem-ho per nosaltres, però també pels nostres familiars, pels nostres amics, pels nostres veïns… i també, i especialment, per aquelles persones que aquests dies no poden quedar-se a casa i no tenen més remei que sortir de casa per tenir cura de tots nosaltres.

Com diu l’Emma, la nena de Lleida de sis anys que ha escrit i cantat una cançó que corre per la xarxa: toca quedar-se a casa

Juega, baila, vive, haz lo que te apasiona

Octubre 23, 2013

“Maravilloso video realizado por JAF Producciones que nos invita a cuestionarnos sobre todo aquello que sí da sentido a nuestra vida y que nos genera pasión por vivir. Un impactante dialogo entre un padre domesticado por el sistema y su tierna hija, una niña con su inocencia y naturalidad a flor de piel al igual que el niño interior de cada uno de nosotros. Protagonizado por Malena Anguiano Sorge y José M. Anguiano Fernández. Escrito y producido por JAF Producciones.”

El circo de la mariposa i Steve Jobs

Octubre 6, 2011

D’aquí uns dies he de participar en el fòrum de FEDAIA i això m’ha donat l’oportunitat de conèixer un curtmetratge que no havia vist i que ha fet furor a diversos festivals internacionals (i també a Youtube).

Es tracta del magnífic El circo de la mariposa del director Joshua Weigel. Us recomano la seva visualització, tant pel que fa a la mirada pedagògica, com a mirades més personals i humanes, ja que és un cant a les capacitats de superació i de canvi dels éssers humans.

El circo de la mariposa (VOSE, 1a part)

El circo de la mariposa (VOSE, 2a part)

No vull tancar aquesta entrada sense fer referència a un altre petit curt que he trobat per atzar (o potser per sincronicitat?). Després de veure El circo de la mariposa he volgut continuar esbrinant més coses sobre el director (joshua Weigel) i l’actor Nick Vujicic (en Will en la història del circ). Això m’ha portat a un enllaç de youtube que deia  “para todos aquellos que dicen no puedo…”.

La sorpresa ha estat molt agradable, un petit curt d’animació amb missatge optimista i positiu que també paga la pena de veure.

Para todos aquellos que dicen no puedo

I una altra sincronicitat (o qüestió d’atzar?): a l’inici, el curt d’animació reprodueix un text de Pablo Coelho que diu: “Quan algú evoluciona, també fa evolucionar tot el que l’envolta…  quan algú intenta ser millor del que és, tot el que l’envolta es torna millor”. Llavors he pensat que aquesta frase, i tota la filosofia que porta implícita, em permetien fer un petit, però molt sentit, homenatge a un gran home que ahir ens va deixar després d’haver lluitat molts anys contra un cancer, l’Steve Jobs, fundador de la companyia Apple, i una persona per qui sentia una profunda admiració.

Steve Jobs (1955-2011)

Va per tu, Steve, quan algú evoluciona, també fa evolucionar tot el que l’envolta…

Jobs portava anys prop de la mort i, com diuen els budistes, això et fa canviar la percepció i el sentit de la vida.  L’any 2005 va pronunciar la lliço inaugural del curs acadèmic de la Universitat d’Stanford i, referint-se al sentit limitat de les nostres vides, va dir:

“No one wants to die. Even people who want to go to heaven don’t want to die to get there. And yet death is the destination we all share. No one has ever escaped it. And that is as it should be, because Death is very likely the single best invention of Life. It is Life’s change agent. It clears out the old to make way for the new. Right now the new is you, but someday not too long from now, you will gradually become the old and be cleared away. Sorry to be so dramatic, but it is quite true.

Your time is limited, so don’t waste it living someone else’s life. Don’t be trapped by dogma — which is living with the results of other people’s thinking. Don’t let the noise of others’ opinions drown out your own inner voice. And most important, have the courage to follow your heart and intuition. They somehow already know what you truly want to become. Everything else is secondary.” (http://www.observer.com/2011/10/steve-jobs-apple-founder-dies-at-56/)

Dues excel·lents propostes cinematogràfiques

Setembre 28, 2010

Aquests darrers dies s’ha parlat, i molt, de dues pel·lícules catalanes que  s’han presentat al Festival de cinema de Donostia i que, per la seva temàtica, es relacionen amb temàtiques del nostre camp professional Ens estem referint a Elisa K dirigida per Jordi Cadena i Judith Colell (2010), i a Bicicleta, cullera, poma dirigida per Carles Bosch (2010).

Elisa K parteix del llibre Elisa Kiseljak de Lolita Bosch (2005) i té a veure amb l’impacte que una violació durant la infància té anys més tard en la vida de la jove que la va patir. Com podem llegir al web catalanfilmsdb:

“A l’Elisa, que farà onze anys a l’estiu, li agrada el seu nou vestit blanc amb llaços blaus.

Però falta molt poc per a que tot deixi de tenir importància. L’amic del pare l’ha fet plorar i després li ha dit: ”Si deixes de plorar, et regalaré una polsera de plata”.

Ningú s’adona del que ha passat. L’Elisa està una mica estranya i prou. Fins que passen catorze anys, quatre mesos i alguns dies i truca a la seva mare per demanar-li, espantada: ”Ajuda’m, acabo de recordar una cosa horrible”.

Pel que fa a la segona pel·lícula, Bicicleta, cullera, poma es tracta d’una aproximació a la convivència de Pasqual Maragall amb l’Alzheimer i de la seva lluita davant la malaltia: “A la tardor de 2007, a Pasqual Maragall se li diagnostica Alzheimer. Superat el cop inicial, ell i la seva familia inicien una croada contra la malaltia, i des del primer pas, aquesta pel·lícula es converteix en testimoni d’excepció. Amb intel.ligència, sinceritat i bon humor, Maragall es deixa retratar juntament amb la seva familia i els metges per deixar constància del dia a dia de la seva lluita personal. Dos anys de seguiment a un pacient excepcional disposat a que els científics trobin la cura abans que la xifra de 26 milions de malalts de tot el món es multipliqui per 10. Una pel·lícula dura però optimista malgrat tot.”.

Sens dubte, dues interessants propostes que no podem deixar d’aconsellar.

Per cert, si us interessa les situacions que tenen a veure amb la vellesa i l’Alzheimer us he de recomanar un còmic excel·lent de Paco Roca: Arrugas. Aquest còmic ha estat publicat per l’editorial Astiberri l’any 2005 i com podem llegir a la web de Paco Roca:

Portada del còmic Arrugas

“Dicen que cuando te miras en el espejo y empiezas a parecerte a tu padre es que ya te estás haciendo mayor. Mi reflejo empieza a parecerse a mi padre y mi padre se parece ya a la imagen que recuerdo de mi abuelo.

Inevitablemente, los padres de mis amigos también sufren esta transformación. Emilio, el padre de Diego, sufre Alzheimer. Con risa amarga mi amigo me cuenta las idas de cabeza de su padre. Divertidas todas si no fuesen la inevitable decadencia final de una persona que siempre me infundió respeto.

Quizá por estas razones, y porque mi madre que siempre ha sido muy presumida se acaba de comprar muy avergonzada su primer bastón para poder andar, decidí hacer una historia sobre ancianos. Comencé a recopilar las anécdotas de los padres y familiares ancianos de mis amigos. Como la historia de la tía de Salva, que nunca va sola a ningún sitio porque teme ser abducida por los marcianos. O Julia, la madre de Ismael y Hugo, que siempre se guardaba las cosas más absurdas para dárselas cuando iban a verla a la residencia”

Us recomano la seva lectura!

Elogi dels papalagi

Juny 5, 2009

Ara fa ja uns dies, en una de les darreres classes d’aquest semestre, vàrem comentar la necessitat que totes i tots tenim de prendre distància de les coses i de veure la realitat des d’una altra perspectiva, com si fossim forasters vinguts d’una terra llunyana: veure les coses que nosaltres considerem “normals” com si no ho fossin i just el contrari, sentir com habituals aquelles coses que realment són ben estranyes per a nosaltres. I si aquest exercici és recomanable per a qualsevol persona, esdevé indefugible per a totes i tots aquells que volem fer un treball educatiu amb l’altre!

Aquests comentaris van fer-me venir al cap algunes lectures que, des de la ficció literària, poden constituir un exercici excel·lent de distanciament i de gimnàstica mental, al mateix temps que són obres divertides de llegir. Estic pensant en els llibres Sin noticias de Gurb i Paraules d’Opoton el Vell d’Eduardo Mendoza i Avel·lí Artís-Gener respectivament.

En el primer, un extraterrestre es perd al nostre planeta i mentre no venen a buscar-lo fa tot un seguit de consideracions i reflexions sobre com vivim els terricoles. En el segón, el jove Opoton, un indi asteca, surt a encalçar el sol i fa cap a la Peninsula Ibèrica, llavors visita diferents contrades peninsulars i ofereix una visió dels cristians des de la seva mirada particular. Després, al tornar, els segueixen i així és com “descobrim” Amèrica!

També vaig comentar un tercer llibre: Un antropólogo en Marte d’Oliver Sacks, en el qual aquest conegut antropòleg es refereix a casos extraordinaris de conciutadans nostres.

Papalagi I, llavors, un cop fets aquests comentaris, una estudiant va recomanar-nos un altre llibre, escrit per un cabdill polinesi en el què es retrata la societat europea de primers de segle XX: Els papalagi: els homes blancs de Tuiavii de Tiavea.

Gran recomanació i llibre excel·lent que no podem deixar de recomanar! Per tal de fer boca, deixeu-me transcriure uns paragrafs de la contraportada:

«Tuiavii va viatjar a Europa a principis del nostre segle i hi va descobrir un món incomprensible, que no tenia res a veure amb la vida senzilla i despreocupada dels illencs de Samoa.

Els illencs no coneixien –ni necessitaven- els diners (“el metall rodó”), ni els grans edificis (“coves de pedra”), ni cinemes (“locals de pseudovida”), ni diaris (“els molts papers”). Tuiavii mai no va entendre per què “els papalagi” (que significa “els homes blancs”) sempre tenen pressa; o per què mai no gaudeixen del que fan, tot pensant en el que faran després; o per què, de tantes coses com tenen, no poden gaudir-ne de cap.

Anys després de la seva visita a Europa, Tuiavii, cabdill del poble de Tiavea, va escriure aquests discursos per convèncer el seu poble que no es deixés arrossegar per les falses comoditats de la civilització occidental.

… Potser era la primera vegada que s’invertien els papers de l’antropologia: aquí l’home blanc és l’objecte d’estudi, i l’antropòleg és un home d’una altra cultura. Tot això fa que aquesta obra, a més de forá divertida, sigui un document inestimable.»

Per cert, i pel que fa al llibre dels papalagi, cal destacar també les il·lustracions de Joost Swarte, que faran el goig de més d’un tintinaire.

Sorry, però el meu altre jo acadèmic no em deixa tancar aquesta reflexió sense citar les obres comentades. Probablement, dèries de professor!

ARTIS-GENER, Avel·lí (1979): Paraules d’Opoton el Vell. Barcelona: Edicions 62.

MENDOZA, Eduardo (2002): Sin noticias de Gurb. Barcelona: Seix Barral.

SACKS, Oliver (2002): Un antropólogo en Marte. Barcelona: Anagrama. 2a. ed.

TUIAVII DE TIAVEA (2000): Els papalagi: els homes blancs. Barcelona: Integral.

Finalment, sols em resta agraïr l’aportació generosa de la coneguda i saludada Lara Papalagitutambé.

→INICI

Hello world! Hola món!

Octubre 20, 2008

Otras lenguas / Other languages / Autres langues:

Esp / Eng / Fr

Foto MiquelEl meu nom és Miquel Gómez Serra, vaig nèixer a la ciutat de Lleida l’any 1959 (d’aquests origens ponentins ve el nom del bloc), però des de molt jove que visc a Barcelona. Sóc professor universitari, especialista en pedagogia social, i les meves principals dèries tenen a veure amb la lectura, la música, els viatges, les excursions i intentar viure el millor possible (per la qual cosa cal deixar que els altres també visquin el millor possible).

Amb el bloc pretenc obrir una petita finestra al món exterior, tot i que ja sé que el fet idiomàtic em limitarà, però és la meva llengua, què hi fàrem. De totes maneres, he decidit aprofitar alguns dels avantatges de les tecnologies digitals i he afegit enllaços amb el traductor automàtic de Google, de manera que serà possible accedir a versions en altres llengues del bloc. És cert que les traduccions no són del tot correctes, però són automàtiques i immediates i, a més, faciliten la lectura del text a persones d’altres dominis lingüístics.

També vull compartir algunes coses i expressar algunes opinions. Així com publicar un bloc especialitzat en temes de cinema i educació social que porta per nom: Educinema. Bloc sobre cinema i educació social.