Posts Tagged ‘Música’

Last Day Dream

Novembre 21, 2011

A vegades pensem que veure la televisió no té res d’interessant. Depèn. Ahir, en l’Espai Internet del telenoticies migdia de TV3 ens varen mostrar un petit curt de Chris Milk en el què en quaranta segons resumeix diverses escenes que acostumen a configurar l’existència d’una persona. Senzillament impressionant. Us recomano la seva visualització.

“Last Day Dream” A man watches his life pass before him (Chris Milk, 2009)

A més, aquest autor, reconegut internacionalment en el món de la publicitat i dels videoclips musicals, té altres perles en el seu espai de Vimeo. No us perdeu el muntatge amb la cançó Gone Daddy Gone, el videoclip The Saints Are Coming amb U2 i Green Day o l’anunci de la Babymop (al·lucinant, i encara més alguns dels comentaris que han deixat els internautes)

Playing For Change

Abril 14, 2011

A vegades trobem petites peces d’art que ens ajuden a tornar a confiar en la vida, el món i la humanitat. Aquest és el cas de la versió que uns músics de carrer fan de l’Stand By Me de B. B. King.

Aquesta versió musical, i el projecte de  Playing For Change que hi ha al darrera, m’han colpit pel que fa a la utilitat social i cultural de les tecnologies, ja que és una mostra i un exemple de com iniciatives i productes de petit format, però creatius i, sobretot, ben fets, poden tenir un abast global i d’un gran impacte (fixeu-vos, sino, en el nombre de visionats que té aquest video musical).

Veure Grandpa Elliot, Roger Ridley o Clarence Bekker, entre altres músics de carrer d’arreu del món, alguns d’ells joves, però d’altres ja vells, fent aquesta magnífica interpretació de la peça de B. B. King m’ha fet recordar unes paraules del personatge principal d’Opinions d’un Pallasso de’n Heinrich Böll. Aquest, pallasso professional i de prestigi artístic reconegut, afirmava:

«Ja fa temps que no en parlo, de diners o d’art.  Així que els dos termes entren en moviment reflexiu, la qüestió no és mai justa: l’art és massa mal pagat o bé massa ben pagat. Una vegada vaig veure en un circ ambulant anglès un pallasso, que tècnicament valia tal vegada vint cops més que jo, i artísticament potser deu cops. Es treia un jornal d’uns deu marcs cada vespre, es deia James Ellis, estava al final dels quaranta anys, i quan el vaig invitar a un sopar de truita amb pernil, amanida i pastís de poma li vingueren ganes de vomitar: feia deu anys que no menjava tant d’una sola vegada. Des de que vaig conèixer en James no parlo de diners i tampoc sobre art.»

Sens dubte, veure aquests músics i la qualitat de les seves interpretacions, fan que em pregunti què és l’art i qui són els artistes en aquests inicis de segle XXI?

Em sembla que molts dels materials de  Playing For Change  ens fan veure amb uns altres ulls alguns dels músics que sovint trobem pels nostres carrers i per les nostres places. Per exemple, qui de nosaltres no s’ha aturat alguna vegada per escoltar aquell cantant d’opera que hi ha prop de la catedral de Barcelona i que, fins i tot, té un grup de gent gran que el segueix amb fidelitat i que li fan el cors! Què potser aquesta gent gran no estima tant o més l’opera que alguns dels socis del Liceu?

A partir de l’enllaç d’aquesta versió excel·lent de  l’Stand By Me us recomano navegar per altres videos musicals d’aquesta Fundació, per exemple, la versió que fan de l’ Imagine de John Lennon paga la pena de veure.

Espero que us agradi tant com a nosaltres ens ha agradat.