Posts Tagged ‘serveis socials’

Dues excel·lents propostes cinematogràfiques

Setembre 28, 2010

Aquests darrers dies s’ha parlat, i molt, de dues pel·lícules catalanes que  s’han presentat al Festival de cinema de Donostia i que, per la seva temàtica, es relacionen amb temàtiques del nostre camp professional Ens estem referint a Elisa K dirigida per Jordi Cadena i Judith Colell (2010), i a Bicicleta, cullera, poma dirigida per Carles Bosch (2010).

Elisa K parteix del llibre Elisa Kiseljak de Lolita Bosch (2005) i té a veure amb l’impacte que una violació durant la infància té anys més tard en la vida de la jove que la va patir. Com podem llegir al web catalanfilmsdb:

“A l’Elisa, que farà onze anys a l’estiu, li agrada el seu nou vestit blanc amb llaços blaus.

Però falta molt poc per a que tot deixi de tenir importància. L’amic del pare l’ha fet plorar i després li ha dit: ”Si deixes de plorar, et regalaré una polsera de plata”.

Ningú s’adona del que ha passat. L’Elisa està una mica estranya i prou. Fins que passen catorze anys, quatre mesos i alguns dies i truca a la seva mare per demanar-li, espantada: ”Ajuda’m, acabo de recordar una cosa horrible”.

Pel que fa a la segona pel·lícula, Bicicleta, cullera, poma es tracta d’una aproximació a la convivència de Pasqual Maragall amb l’Alzheimer i de la seva lluita davant la malaltia: “A la tardor de 2007, a Pasqual Maragall se li diagnostica Alzheimer. Superat el cop inicial, ell i la seva familia inicien una croada contra la malaltia, i des del primer pas, aquesta pel·lícula es converteix en testimoni d’excepció. Amb intel.ligència, sinceritat i bon humor, Maragall es deixa retratar juntament amb la seva familia i els metges per deixar constància del dia a dia de la seva lluita personal. Dos anys de seguiment a un pacient excepcional disposat a que els científics trobin la cura abans que la xifra de 26 milions de malalts de tot el món es multipliqui per 10. Una pel·lícula dura però optimista malgrat tot.”.

Sens dubte, dues interessants propostes que no podem deixar d’aconsellar.

Per cert, si us interessa les situacions que tenen a veure amb la vellesa i l’Alzheimer us he de recomanar un còmic excel·lent de Paco Roca: Arrugas. Aquest còmic ha estat publicat per l’editorial Astiberri l’any 2005 i com podem llegir a la web de Paco Roca:

Portada del còmic Arrugas

“Dicen que cuando te miras en el espejo y empiezas a parecerte a tu padre es que ya te estás haciendo mayor. Mi reflejo empieza a parecerse a mi padre y mi padre se parece ya a la imagen que recuerdo de mi abuelo.

Inevitablemente, los padres de mis amigos también sufren esta transformación. Emilio, el padre de Diego, sufre Alzheimer. Con risa amarga mi amigo me cuenta las idas de cabeza de su padre. Divertidas todas si no fuesen la inevitable decadencia final de una persona que siempre me infundió respeto.

Quizá por estas razones, y porque mi madre que siempre ha sido muy presumida se acaba de comprar muy avergonzada su primer bastón para poder andar, decidí hacer una historia sobre ancianos. Comencé a recopilar las anécdotas de los padres y familiares ancianos de mis amigos. Como la historia de la tía de Salva, que nunca va sola a ningún sitio porque teme ser abducida por los marcianos. O Julia, la madre de Ismael y Hugo, que siempre se guardaba las cosas más absurdas para dárselas cuando iban a verla a la residencia”

Us recomano la seva lectura!

Precious

febrer 8, 2010

Avui he vist una excel·lent pel·lícula: Precious de Lee Daniels (2009) i basada en el llibre Push de Saphire.

Feia temps que no trobava una obra cinematogràfica que em permetés abordar una diversitat tan gran de temes relacionats amb l’univers de l’educació social i, a més, fer-ho d’una manera tan acertada i suggerent.

Precious ens permet parlar de les infàncies dificils, en les què hi pot haver maltractaments i abusos sexuals per part dels mateixos progenitors, de la reproducció dels patrons familiars insans, de la pobresa i de l’exclusió social…. però també ens permet parlar de les capacitats del subjecte i de la seva resiliència, de com trencar les dinàmiques reproductives….

També ens facilita abordar el tema dels vincles, de les pràctiques professionals dolentes, però també de les bones, del compromís ètic dels professionals (sigui aquest mestre, educador o treballador social), de l’educació com a palanca de canvi personal….

(He de dir que en aquest moment estic escrivint sense haver meditat gaire sobre totes les possibilitats que ens ofereix Precious, però tenia la necessitat de fer-ho.)

Pel que fa a un dels temes específics que es tracten, el dels embarassos adolescents, Precious ofereix una visió complementària, alternativa i radicalment diferent a la que ofereix la també excel·lent Juno (Jason Reitman, 2007)). Possiblement aquestes dues pel·lícules constitueixen dues mirades oposades, al mateix temps que complementàries, d’aquesta realitat. Tot i que Precious va més enllà i planteja molts altres temes i ho fa des d’una visió gens amable ni complaent amb la societat occidental contemporània (especialment la nordamericana).

Ah, i pels que sou o viviu a la ciutat de Barcelona, als cinemes Verdi teniu la possibilitat de veure-la en versió VOSC (versió original subtitulada en català). Una iniciativa que cal aplaudir amb ganes i amb força, especialment aquests dies en els què alguns empresaris de les sales de cinema catalanes han mostrat la seva vessant més fosca i el seu poc o inexistent compromís amb el país i la llengua. Com altres vegades i pel que fa a altres temes, els Verdi donen exemple!

Elogi dels papalagi

Juny 5, 2009

Ara fa ja uns dies, en una de les darreres classes d’aquest semestre, vàrem comentar la necessitat que totes i tots tenim de prendre distància de les coses i de veure la realitat des d’una altra perspectiva, com si fossim forasters vinguts d’una terra llunyana: veure les coses que nosaltres considerem “normals” com si no ho fossin i just el contrari, sentir com habituals aquelles coses que realment són ben estranyes per a nosaltres. I si aquest exercici és recomanable per a qualsevol persona, esdevé indefugible per a totes i tots aquells que volem fer un treball educatiu amb l’altre!

Aquests comentaris van fer-me venir al cap algunes lectures que, des de la ficció literària, poden constituir un exercici excel·lent de distanciament i de gimnàstica mental, al mateix temps que són obres divertides de llegir. Estic pensant en els llibres Sin noticias de Gurb i Paraules d’Opoton el Vell d’Eduardo Mendoza i Avel·lí Artís-Gener respectivament.

En el primer, un extraterrestre es perd al nostre planeta i mentre no venen a buscar-lo fa tot un seguit de consideracions i reflexions sobre com vivim els terricoles. En el segón, el jove Opoton, un indi asteca, surt a encalçar el sol i fa cap a la Peninsula Ibèrica, llavors visita diferents contrades peninsulars i ofereix una visió dels cristians des de la seva mirada particular. Després, al tornar, els segueixen i així és com “descobrim” Amèrica!

També vaig comentar un tercer llibre: Un antropólogo en Marte d’Oliver Sacks, en el qual aquest conegut antropòleg es refereix a casos extraordinaris de conciutadans nostres.

Papalagi I, llavors, un cop fets aquests comentaris, una estudiant va recomanar-nos un altre llibre, escrit per un cabdill polinesi en el què es retrata la societat europea de primers de segle XX: Els papalagi: els homes blancs de Tuiavii de Tiavea.

Gran recomanació i llibre excel·lent que no podem deixar de recomanar! Per tal de fer boca, deixeu-me transcriure uns paragrafs de la contraportada:

«Tuiavii va viatjar a Europa a principis del nostre segle i hi va descobrir un món incomprensible, que no tenia res a veure amb la vida senzilla i despreocupada dels illencs de Samoa.

Els illencs no coneixien –ni necessitaven- els diners (“el metall rodó”), ni els grans edificis (“coves de pedra”), ni cinemes (“locals de pseudovida”), ni diaris (“els molts papers”). Tuiavii mai no va entendre per què “els papalagi” (que significa “els homes blancs”) sempre tenen pressa; o per què mai no gaudeixen del que fan, tot pensant en el que faran després; o per què, de tantes coses com tenen, no poden gaudir-ne de cap.

Anys després de la seva visita a Europa, Tuiavii, cabdill del poble de Tiavea, va escriure aquests discursos per convèncer el seu poble que no es deixés arrossegar per les falses comoditats de la civilització occidental.

… Potser era la primera vegada que s’invertien els papers de l’antropologia: aquí l’home blanc és l’objecte d’estudi, i l’antropòleg és un home d’una altra cultura. Tot això fa que aquesta obra, a més de forá divertida, sigui un document inestimable.»

Per cert, i pel que fa al llibre dels papalagi, cal destacar també les il·lustracions de Joost Swarte, que faran el goig de més d’un tintinaire.

Sorry, però el meu altre jo acadèmic no em deixa tancar aquesta reflexió sense citar les obres comentades. Probablement, dèries de professor!

ARTIS-GENER, Avel·lí (1979): Paraules d’Opoton el Vell. Barcelona: Edicions 62.

MENDOZA, Eduardo (2002): Sin noticias de Gurb. Barcelona: Seix Barral.

SACKS, Oliver (2002): Un antropólogo en Marte. Barcelona: Anagrama. 2a. ed.

TUIAVII DE TIAVEA (2000): Els papalagi: els homes blancs. Barcelona: Integral.

Finalment, sols em resta agraïr l’aportació generosa de la coneguda i saludada Lara Papalagitutambé.

→INICI

Hello world! Hola món!

Octubre 20, 2008

Otras lenguas / Other languages / Autres langues:

Esp / Eng / Fr

Foto MiquelEl meu nom és Miquel Gómez Serra, vaig nèixer a la ciutat de Lleida l’any 1959 (d’aquests origens ponentins ve el nom del bloc), però des de molt jove que visc a Barcelona. Sóc professor universitari, especialista en pedagogia social, i les meves principals dèries tenen a veure amb la lectura, la música, els viatges, les excursions i intentar viure el millor possible (per la qual cosa cal deixar que els altres també visquin el millor possible).

Amb el bloc pretenc obrir una petita finestra al món exterior, tot i que ja sé que el fet idiomàtic em limitarà, però és la meva llengua, què hi fàrem. De totes maneres, he decidit aprofitar alguns dels avantatges de les tecnologies digitals i he afegit enllaços amb el traductor automàtic de Google, de manera que serà possible accedir a versions en altres llengues del bloc. És cert que les traduccions no són del tot correctes, però són automàtiques i immediates i, a més, faciliten la lectura del text a persones d’altres dominis lingüístics.

També vull compartir algunes coses i expressar algunes opinions. Així com publicar un bloc especialitzat en temes de cinema i educació social que porta per nom: Educinema. Bloc sobre cinema i educació social.